L’OCDE recomana a Espanya que redueixi les indemnitzacions per acomiadament en els contractes indefinits i que instauri un contracte únic en el que la indemnització sigui proporcional a l’antiguitat del treballador. Tanmateix, demana abaixar els impostos a les rendes més baixes per estimular el consum, augmentar la despesa en formació i evitar les traves a la competència.

Això em recorda a un apunt que vaig fer una vegada i que crec que aporta solucions a una situació com l’actual:

A risc d’emportar-me la crítica de tothom, crec que el mercat laboral ha de flexibilitzar-se… però no només en la qüestió de l’acomiadament, com volen alguns que sempre representen a les grans empreses i no pas al teixit productiu català, representant del 97% de l’empresariat. En realitat, a l’empresari (per norma general) li emprenya haver d’acomiadar gent bona, perquè és símptoma que no té feina. En canvi, li emprenya més no poder fer fora gratuïtament els penques. Això provoca el típic dilema dels ‘justos per pecadors’ que jo (modèstia a part) resoldria així:

• Fer desaparèixer els contractes temporals definitivament: excepte formació i pràctiques, que es controlarien amb les escoles respectives.
• Aplicar una indemnització màxima progressiva en funció de l’antiguitat: per exemple (i que ningú s’agafi a les dades), un treballador que portés menys d’un any, l’acomiadament gratuït i un que en portés 20, acomiadament de 45 dies per any, com fins ara. Així premiaríem al treballador vàlid front al penques i l’empresari no tindria por de contractar. Això provocaria molts acomiadaments? Segur, però també incentivaria l’ocupació ja que al bon empresari li encantaria que els treballadors es jubilessin a l’empresa.
• Aquesta indemnització, sense fer esment a establir de manera clara i transparent quan un acomiadament és disciplinari, quan objectiu i quan improcedent, ja que la jurisprudència actual deixa els acomiadaments objectius en paper mullat (excepte per a les grans empreses) i els disciplinaris com a tasca impossible. Un marc transparent permetria que el treballador i l’empresari no es trobessin en una situació d’indefensió.
• Rebaixar les cotitzacions a la seguretat social (actualment el cost d’un treballador per a una empresa és al voltant d’un 40% per sobre del salari brut del treballador (és a dir que un mileurista li costa a l’empresa 1400 euros).
• Retirar el subsidi d’atur a qui no accepti una feina a menys de 40km de casa (la distància es podria discutir).
• Inspeccionar de debò i d’ofici les baixes laborals, sense esperar que ho denunciï l’empresa o la mútua. Una altra vegada, hi ha molts penques que embruten la imatge dels treballadors realment malalts.
• Ampliar el límit de les bonificacions per formació del personal per a les PIMES. Actualment, el límit està en 600€ i jo pregunto: quina formació pot donar una empresa amb aquests diners? I no només això, sinó premiar les empreses que apliquin tota la bonificació, perquè voldrà que hi inverteixen.
• Incrementar (i no disminuir com fins ara) les deduccions per formació del personal a l’Impost sobre Societats.
• Fomentar la flexibilització horària, mitjançant bonificacions a les empreses que facilitin la conciliació de la vida laboral i familiar.

Ja sé que no tot és acceptable per tothom i que les xifres poden ser discutibles, però hem d’adonar-nos que el nostre país necessita l’actualització d’unes normes laborals que, excepte petits maquillatges, no han variat des de l’època d’en Franco.

Per últim i, tot i que ja ho he deixat caure abans: simplificar la legislació laboral: és millor poca normativa, que sigui clara i es compleixi que no pas grans convenis col·lectius amb els que patronals i sindicats tornen contents a casa per a fardar davant la parròquia respectiva.

I si l’administració pública pagués a 30 dies? I si no endarrerissin el pagament a les empreses per motius obscurs? I si dediquéssim els esforços econòmics a pagar a temps, enlloc de a salvar bancs? Potser no en sortiríem, però probablement ajudaríem a les empreses (i als treballadors) a aguantar el tipus davant d’una situació complicada que, segons sembla, encara es complicarà més en els propers mesos i potser anys.

Diculpeu la brevetat de l’article, però crec que no calen gaires arguments per a defensar el que ja és norma pel sector privat, i és que, si no dius res, el termini de pagament és a 30 dies. La resta és un finançament il·lícit a càrrec d’empresaris i treballadors que l’administració pública hauria d’explicar i aclarir davant l’eterna culpabilització del sector privat de tots els mals de l’economia mundial.

I ara, uns apunts de realitat: En els últims dos mesos he vist empresaris plorar per haver d’acomiadar personal preparat per manca de finançament, provocat per l’endarreriment a més de 200 dies del cobrament d’una administració pública. O bé, administracions que, sota l’eterna excusa del pressupost tancat (mesos després d’haver rebut les factures i les feines encarregades), obliguen a les empreses a refacturar a l’exercici següent, incorrent en una infracció tributària que, òbviament, acabaria pagant l’empresa si es portés a terme, i ajornant encara més el cobrament a empreses que veuen com els bancs acaparen i no obren l’aixeta d’una simple pòlissa de crèdit de cobrabilitat assegurada pel sector públic. Òbviament, a l’administració pública, ara mateix, el que li preocupa és subsistir sense prendre mal, com aquell sistema de la Terra explicat per James Lovelock, que degut al canvi climàtic, mira de sobreviure encara que sigui fent-ne fora els humans.

M’agrada:

• Que gairebé la meitat de la secció Món estigui dedicada a entrevistes, anàlisi i reportatge.
• Que separi l’opinió del personal del diari i bústia (Opinió) de la d’opinadors externs (Diàleg).
• Que hagi apostat per l’anàlisi amb el suplement A+A+, encara que em quedi curt.
• Que publiqui Obituaris.
• Que aposti per la Cultura.
• Que tingui a en Sostres.
• Que comenci a apsotar per la informació local (Barcelona, Sant Cugat, Sabadell i Terrassa, per ara).
• Que no publiqui anuncis de prostitució.
• Que el preu per a subscriptors sigui competitiu (350 euros).
• Que tingui una edició digital competitiva.

No m’agrada:

• Que només hi hagi una pàgina de bústia de lectors
• Que Món estigui per darrera de Política.
• Que la portada siguin titulars enormes i fotografia: hi falten entradetes.
• Que les notícies espanyoles surtin a la secció de Política.
• Que no inclogui el BCN ÍndexCat com a índex borsari de referència al nostre país, al nivell de l’IBEX, el CAC, el DAX o el FTSE.
• Que no tingui un bon suplement econòmic.
• Que els divendres i dissabtes el diari estigui tan buit de contingut a Món
• Que no tingui subscripcions de cap de setmana o laborables.
• Que no hi hagi una versió completa en PDF per a subscriptors, així com de la resta de suplements, tant locals com nacionals, i en temps real i no diferit a setmana vista.

Quan mires les webs de La Vanguardia, El País, El Mundo, The Guardian, Wall Street Journal o New York Times i ho compares amb l’Avui o El Punt se’t cauen els collons a terra, parlant clar. Tots aquests diaris ofereixen diferents tipus de compres i subscripcions que permeten fer un producte a la teva mida: continguts per internet, PDFs diaris o anuals, dies laborables, caps de setmana, edicions digitals, …

En quant a El Punt o a l’Avui: pura i simple subscripció anual en paper que inlcou, o no, una versió en PDF del diari en el cas d’El Punt. En el cas de l’Avui, a més, no pots subscriure’t còmodament des de casa per internet, lo que ho fa més absurd encara si volen captar jovent.

Però de debò no hi ha lloc per a subscriptors de cap de setmana a l’Avui? O de la versió en PDF d’El Punt? I un Reader com el del NYTimes? I Zinio com el Marca? I la compra d’un exemplar en PDF per SMS? Ens fa por el mercat i el públic? O simplement vivim bé amb les subscripcions públiques i les subvencions? Com a mínim posa diàriament a l’edició en paper un anunci per a subscriure’s, amb el preu a pagar i amb la possibilitat d’una subscripció semestral però… res més?

Si espereu el típic article que defensi o ataqui els llums de Nadal com a estratègia d’incentiu del consum i, de retruc, de l’economia, és millor que no continueu perquè, tot i que sóc de l’opinió que la llum dóna alegria i l’alegria crida al consum, aquest article no en parlarà gens ni mica. I de què va doncs, l’article d’avui? Doncs del meu barri, d’Horta. I de com els seus comerciants, agrupats a l’entorn de l’Associació de comerciants Cor d’Horta, ens ensenyen després de molts anys a com combatre una externalitat.

Què és una externalitat? A economia, però també a d’altres àmbits, existeixen situacions o actuacions que tenen efectes més enllà de la persona, empresa o territori que les crea. L’exemple típic seria el d’una indústria que ocntamina el riu al seu naixement, provocant un efectes nocius a la resta de ciutadans que hi ha a la part baixa del riu, i que no hi han participat. Això seria una externalitat negativa, però també en poden haver de positives, com la que ens ocupa.

Els llums de Nadal una externalitat? Si un grup de comerciants decideixen posar llums de Nadal per tot el carrer on treballen tothom hi surt beneficiat, hagi pagat o no la quota d’aquests llums. I això què provoca? Doncs una externalitat positiva pels que no han pagat, que gaudeixen de llums de Nadal (i alegria consumista) sense haver-hi posat un euro.

I què fan aquests hortencs per a merèixer un article sobre externalitats? Doncs bé, els comerciants del Cor d’Horta han decidit donar un quart de volta més a l’externalitat positiva, i convertir-la en negativa pels free-riders (que és un altre concepte econòmic que parla d’aquells que aprofiten les externalitats positives creades per d’altres). Com? Fent arribar un cable de llumetes vermelles des de lallumenera central del carrer fins a la porta de cada establiment participant i deixant en evidència, per contra, a aquell comerç que ha volgut aprofitar-se dels diners dels altres com un simple free-rider.

Amb tot això, tenim una externalitat positiva convertida en negativa per uns hàbils comerciants cansats de pagar per a ús i gaudi dels galtes.

Finalment, crec que el Catalonia Today ha trobat una fòrmula adequada per a resultar plenament rendible, a part de la seva gens menyspreable xifra de 4000 subscriptors (que ja voldrien moltes revistes en català). Els canvis són els següents:

• Periodicitat mensual, enlloc de setmanal: una necessitat, tenint en compte a rendibilitat del projecte que, oferint un producte setmanal, probablement no s’aguantava.
• Format revista a color: un gran encert. Entra pels ulls com abans no ho feia.
• Contingut: un mix entre l’opinió del Catalonia Today d’abans, l’actualitat d’El Punt i l’anàlisi del Presència. Una meravella.
• Preu: ara val 3 euros per una revista de 64 pàgines a color, mentre abans eren 2 euros setmanals per un diari curt.

Conclusió: un gran encert que li permetrà conservar els lectors actuals i sumar-ne de nous, com un servidor.

Ahir quelcom que m’ha agradat i avui un detall que em desagrada: els titulars grans i les portades gràfiques. Potser vaig en contra del futur però m’agraden les portades amb contingut a on pots llegir entradetes a part de titulars i lletres grosses. De fet, el disseny que l’Avui va estrenar al setembre de 2005 ja incorporava un tipus de portada que m’agradava: una fotografia gran amb un titular mitjà i una entrada sobre el mateix, i una columna lateral amb tres o quatre titulars. Ara, en canvi, posen titulars enormes que només busquen l’impacte, a l’estil dels diaris sensacionalistes.

Dubto que l’Avui vengui més o menys per posar titulars grans i gràfics senzills, però espero que sigui una moda passatgera i tornin a fer und iari seriós, portada inclosa.

Igual que critico sovint el diari Avui, quan fan coses positives toca dir-ho i felicitar-los.

Des de fa ja uns dies, l’Avui incorpora una novetat que m’encanta: Obituaris de personatges morts ja sigui el mateix dia, setmana o històrics. L’Obituari és una petita biografia de la persona preparada normalment abans de que sigui morta i publicada el mateix dia en molts casos. La secció d’Obituari del The Economist era l’única secció a la que no fallava mai un servidor i, lluny de l’esperit morbós que molts puguin pensar, l’obituari és un article merament informatiu del personatge i la seva vida i no pas de la seva mort, el que ho fa interessant històricament i útil si algun dia vols llegir més sobre el personatge o la seva història. Els personatges no tenen perquè ser admirats i hi pots trobar des de mafiosos a esportistes, passant per polítics i artistes de tota mena. Aquesta és la gràcia.
L’altre punt positiu de la secció és que tracta personatges de tot el món i això el fa comparable als grans mitjans d’arreu del món: com el mateix The Economist, el New York Times o el Wall Street Journal.

Ho hem fet, ens hi hem subscrit atrets per una informació diferent i actualitzada, a un preu competitiu. Em sap greu pels meus dos diaris (l’Avui i El Punt) però em plantejaré fins i tot si els segueixo comprant els caps de setmana. Em fa mandra llegir-los, per la politiqueria permanent de l’Avui i per la manca d’ambició d’El Punt.

La veritat és que no sé si m’agradarà però, després de reduïr la despesa d’un diari cada dia, pagar 40 euros per una subscripció anual no em sembla molt arriscat, tampoc.

Però el New York Times és de Nova York? Mireu, sempre he criticat els auto-anomenats ‘ciutadans del món’ i per això he triat el New York Times per sobre de la seva versió global (International Herald Tribune) ja que, si els llegeixes tots dos, te n’adones de la gran identitat que reflecteix el primer (encara que no sigui la meva) i de la manca de personalitat del segon. Però això seria un altre tema.

Home, costa posar-se un dissabte al matí a llegir un diari digital, però en quant trobi la postura al sofà potser li treuré més rendiment. Hi ha gent que segueix insistint-me en llegir-lo per internet o a subscriure’m als RSS, però els hi he de dir que no puc passar pàgines amb els cursors i els RSS s’actualitzen permanentment i no distingeixes entre reportatges i notícies. M’agrada més l’edició en paper, la veritat i per això m’ha agradat el Times Reader.

En contra, no sé per què (temps, cansament o format) però no llegeixo més que els titulars en la majoria de vegades i només aprofundeixo en un 5% del diari; però si agafo el diari en paper, m’acabava passant el mateix… Bé, potser arribava al 10%. Així i tot, un 5% del NYT supera àmpliament un 10% de l’Avui, amb tots els respectes.

Per cert, vaig comprar l’Avui i El Punt diumenge, i em vaig avorrir sobiranament, a més de constatar que cada cop són més prims i buits. De debò no prendran decisions agosarades abans de morir lentament? De debò no hi ha espai per a un New York Times, un The Guardian o un Wall Street Journal en català?